skip to main content

Ars Sine Scientia Nihil Est Nous fonaments per a una vella praxi. Dibuixar l’arquitectura en arqueologia

Puche Fontanilles, Josep M Guitart I Duran, Josep ; Universitat Autònoma De Barcelona. Departament De Ciències De L'Antiguitat I De L'Edat Mitjana

2016

Texto completo disponível

Citações Citado por
  • Título:
    Ars Sine Scientia Nihil Est Nous fonaments per a una vella praxi. Dibuixar l’arquitectura en arqueologia
  • Autor: Puche Fontanilles, Josep M
  • Guitart I Duran, Josep ; Universitat Autònoma De Barcelona. Departament De Ciències De L'Antiguitat I De L'Edat Mitjana
  • Assuntos: Dibuix ; Dibujo ; Draw ; Arqueologia ; Archeology ; Arquitectura ; Architecture ; Ciències Humanes ; 90
  • Descrição: L’arqueologia, com a disciplina científica, segueix aquesta llei immutable. És una obvietat dir que avui, en arqueologia, no es treballa igual que fa 100 anys. És obvi que ni es plantegen les mateixes problemàtiques i ni es tenen els mateixos fonaments epistemològics. Un arqueòleg d’inicis del segle XXI és radicalment diferent d’un de mitjans del segle XX. Es podria dir, de forma justificada, tempora mutantur, nos et mutamur in illis. Però dins d’aquest canvi constant ens trobem un fòssil. Un element que ha quedat estancat i que, substancialment, no ha canviat en res; ens referim al dibuix arqueològic arquitectònic. És una paradoxa. Un dels elements fonamentals de l’arqueologia, sobretot d’aquella vinculada a l’arquitectura antiga, ha estat aliè als canvis que han afectat a l’arqueologia. Així doncs, en arqueologia, un dibuixant del segle XXI es diferencia poc d’un d’inicis del segle XX. Cert que s’utilitzen nous instrumentals, però conceptualment es continua treballant igual. Pel que fa al dibuix arqueològic d’estructures hauríem d’inventar, doncs, una nova locució llatina: omnia mutantur, nos non et mutamur in illis. Hi ha un fet constatable, i és que la reflexió epistemològica del dibuix arqueològic és un tema que sempre s’ha posposat ad calendas graecas. Encara no hi ha una reflexió sobre el per què s’ha de dibuixar, sobre què és el dibuix arqueològic i quins són els seus objectius. I tampoc hi ha una clara idea de quins són els mecanismes expressius que permetin que el dibuix expressi el que ha d’expressar. Aquestes carències coincideixen, actualment, en un moment on la implementació de les noves tecnologies de Captura Massiva de Dades estan revolucionant tot allò vinculat a la documentació i representació gràfica. Per afrontar i intentar resoldre aquests reptes, la Tesi, en primer lloc, analitza la definició de dibuix arqueològic, per tal de poder establir així quins són els seus límits i termes en els quals s’ha de situar. Això enllaça, directament, amb els paràmetres de la representació gràfica en general. El dibuix arqueològic és, en primer lloc, dibuix, i no es pot reflexionar sobre ell sense determinar la natura intrínseca de la representació gràfica en general. I es dibuix en el sentit que és tant capaç de reproduir la realitat com, sobretot, analitzar-la, entendre-la i explicar-la. El tercer aspecte que analitza és la del paper i la capacitació del dibuixant, la persona encarregada de generar aquesta documentació gràfica; quina és la seva situació actual, quina hauria de ser la seva formació i les capacitats que hauria de tenir. Un cop definida la figura del dibuixant, s’analitzen les eines existents, reflexionant sobre la implementació de les noves tecnologies, els avantatges i inconvenients que representen i, sobretot, els reptes de futur. De fet, s’intenta introduir una discussió epistemològica en aquest moment de canvi revolucionari. I per poder mirar cap el futur es fa imprescindible fer un esbós de l’evolució històrica del dibuix arqueològic, des del seu naixement fins el dia d’avui. A partir d’aquesta evolució s’intenta entendre per què actualment es dibuixa com es dibuixa i preveure quina pot ser la seva projecció futura si no es fan reflexions en profunditat. Finalment és fa una proposta, en clau gramatical, de llenguatge gràfic. Es considera que el dibuix és llenguatge i que per tant ha de disposar d’una gramàtica, d’una semàntica i, també d’una ortografia. La Tesi, a partir de la codificació d’aquests aspectes, fa una proposta de llenguatge gràfic enfocat a les especificacions pròpies del dibuix arqueològic-arquitectònic. I, finalment, es treuen unes conclusions en clau de futur. A partir de tot el que s’ha analitzat al llarg de la Tesi es reflexiona sobre quina es la capacitat real, actual, d’afrontar els canvis, segurs i inevitables, que s’estan succeint i que revolucionaran el mon de la documentació gràfica, detectant carències epistemològiques existents i proposant eines de correcció. Es vol contribuir, així, a canviar un periculum in mora per un post nubila, Phoebus en el camp del dibuix arqueològic-arquitectònic.
    Archaeology as a scientific area follows this unchangeable law. It is obvious to state that archaeological work in our time is largely unlike 100 years ago. It is likewise apparent that difficulties considered and epistemological bases are different. An early-XXI century archaeologist drastically differs from a colleague from the middle XX century. We are amply entitled to state that tempora mutantur, nos et mutamur in illis. Yet, within this incessant change we can discern a relic. An element has stayed steady, without substantial change. Namely, the drawing of architectonic antiques. This is a paradox. One of the essential topics in archaeology, particularly of that devoted to ancient architecture, has remained unaware of the changes underwent by archaeological practice. Thus, an archaeological draughtsman from the XXI century hardly distinguishes from one from the early XX century. Indeed, novel instrumentation and equipment are employed nowadays, but the concept behind has remained essentially unaffected. Therefore, regarding archaeological structural drawing, a new Latin expression should be conceived: omnia mutantur, nos non et mutamur in illis. It can be easily observed that the epistemological consideration of archaeological drawing has been historically postponed ad calendas graecas. A deep and critical reflection on the reasons why drawing is actually needed, on the definition of archaeological drawing itself, and on its purposes has not been contemplated. Nor has there been a well-defined idea of which expression mechanisms should be implemented in order to achieve the expressive objectives of archaeological drawing, either. These deficiencies coincide presently at an historical moment in which the development and implementation of novel massive data acquisition (MDA) technologies are challenging the traditional documentation and graphical representation. In order to cope with and to overcome these challenges, this Thesis considers in the first place the definition of archaeological drawing, with the purpose of establishing its restrictions and the background in which it should be situated. This is linked directly to the parameters of general graphical representation. Archaeological drawing is, first of all, drawing, and hence it is not possible to make a reflection on this topic without determining the intrinsic nature of graphical representation. And it is drawing on the basis that it allows the reproduction, the analysis, the comprehension, and the explanation of reality. The third aspect considered in this work is that of the draughtsman’s role and training. The present role, desirable training and abilities that should constitute the background of the person who must generate this graphical documentation are also analysed herein. Once defined the draughtsman’s role, the available tools are considered, and a reflection is done on the implementation of novel technologies, their benefits and drawbacks, and above all the future challenges to be met. An epistemological discussion at this revolutionary historical moment is introduced on this topic. In order to look into the future, it is absolutely necessary to sketch the historical development of archaeological drawing, from its beginnings to the present day. Based on the study of this evolution, an attempt is done to understand the present ways of drawing as well as to foresee which its fate could be in case a deep and critical reflection on this topic be not undertaken. Next, a specific grammatical basis for graphical language is proposed. Drawing is seen as a language, and as so a specific grammar, semantics, as well as orthography, are required. From the consideration of these aspects, this Thesis proposes a graphical language focused on the specific needs of the archaeological-architectonical drawing. Finally, conclusions for future prospects are drawn from the different aspects examined in this work. The current capacity to actually address the present changes and the unavoidable future challenges which will shake up the field of graphical documentation is considered, while pointing up to existing epistemological gaps and proposing correction tools, with the ultimate purpose of contributing to transform a periculum in mora into a post nubila, Phoebus in the area of architectonical-archaeological drawing.
  • Data de publicação: 2016
  • Idioma: Catalão

Buscando em bases de dados remotas. Favor aguardar.